El Micalet estrena la producció de la temporada amb una versió del clàssic de Strindberg
VALÈNCIA. És una pantomima pel comportament fingit, teatral, amb què es vol enganyar a algú. I és actual perquè allò que es representa en escena –com ho feu l’original, ara fa més de 100 anys– ens retrata com a sers humans. L’obra Senyoreta Júlia: la funció està a punt de començar “més que una adaptació, és una peça que va sobre la Senyoreta Júlia” –assenyala Toni Agustí, director de la peça, “perquè així aconseguim distanciar-nos del melodrama, allunyar-nos de l’original, però alhora ens n’aprofitem del text per a parlar, també, de l’obra de Strindberg i construir un joc metateatral”.
Agustí, en companyia d’Eva Mir, han revisitat el clàssic teatral de l’autor suec perquè d’entre el batibull de qüestions que es plantegen a l’original hi ha preguntes que continuen ben presents hui en dia, com ara el temut i ignot Qui soc jo? que es planteja la protagonista.
La Senyoreta Júlia és una obra controvertida, una obra que obliga a posicionar-se davant el paper de la dona, i això es manté en esta adaptació. Júlia (una dama de classe alta) és ara una gran actriu, rutilant i famosa, i Joan (el criat de la casa) és ara un operari que ha entrat a treballar al teatre del pare Júlia, l’amo i senyor, gràcies a Cristina (una minyona), que és ara la regidora del teatre i amb qui manté una història d’amor. Una nit –ara, després de l’estrena de Senyoreta Júlia– coincidixen l’actriu i el peó i acosten posicions fent saltar pels aires les barreres que els separen.
“Tots construïm una imatge, una façana de nosaltres mateixos que serà la carta de presentació que mostrarem a la resta, però què passa quan eixa projecció cau? Qui som llavors, quan no hi ha més que la veritat? Júlia ha representat milers de papers però l’únic paper que encara no ha interpretat és el seu propi”–reflexiona Lara Salvador, l’actriu que dona vida a la senyoreta Júlia, i afig: “Júlia és el paradigma de la buidor, de la carestia d’amor propi; ella aconseguix la validació dels altres a través de l’amor que reben els personatges que interpreta però, quan se sent desprotegida i sense la closca del treball, és capaç de ferir per obtindre amor; capaç d’implorar-lo”.
El que per a Strindberg era l’honor, la lluita de classes, és ara la imatge pública i els perills d’exposar-nos a les xarxes. La cuina d’abans, l’escenari d’ara; un escenari nu, amb els llums a la vista, amb projeccions de cal·ligrafies sobre la paret de rajola vista, amb l’atrezzo de l’obra fingida com l’atrezzo de l’obra real. L’obra és una viatge de caigudes i d’ascensos: des de dalt d’una columna s’acara l’abisme i des de baix s’anhela enfilar-se arbre amunt, amb afany. Però ara psssst, silenci! Que s’estrena Senyoreta Júlia: la funció està a punt de començar.