Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Dreta i valencianisme, reflexió d’un fracàs vist amb perspectiva històrica
En realitat, la lamentació, que inclús, si fora el cas, podria ser un exercici literari per a compondre una dolorosa oració fúnebre, no és un plany personal acomodat a unes concretes preferències polítiques, sinó més exactament un diagnòstic cívic, molt pesarós, sobre la naturalesa de la nostra dreta, i de com la seua banalitat estructural afecta les perspectives de maduració de la societat valenciana.
La reflexió podria tractar-se d’una mostra benèvola i correctíssima de la literatura del dol sobre el que podria haver estat i no ha estat el nostre passat, i de com hauríem volgut que es comportaren personatges i partits polítics, però els papers d’eixa classe conformen un inútil gènere literari. No amagaré que el lament, en este sentit personal, també podria adreçar-se a la necessitat que el valencianisme tinguera una pluralitat ideològica i una capacitat expansiva a dreta i esquerra, i no precisament que es consolide com una marca singular, d’un espectre polític concret. S’allunya el comentari de l’assaig salvapàtries, de l’admonició catecúmena, i no és prospectiva atiada per la conjuntura, o per especulacions electorals, ni preceptiva sobre com eixe segment de la nostra societat hauria de comportar-se.
Una divisió fatal
En la perspectiva que hi ha gent liberal i conservadora, no botànica, que no necessàriament compartix una complexa, o dramàtica visió de la identitat, i del que significa ser valencià, valdria la pena imaginar pistes sobre el relat i les percepcions d’aquells sectors que poden arribar a ser majoritaris. Potser ha arribat el temps, vora passats cinquanta anys de la mort de Franco, i celebrades les quatre dècades d’Estatut d’Autonomia, que ens preguntem què fem de la dreta valenciana, i reflexionar sobre el seu futur. Des del plany i el lament, sí. Comprenc que una persona amb un parti pris, i delerosa de creure que este país serà d’esquerres o no serà, no en compartirà el lament, i tractarà, per contra, simplement d’expandir les seues preferències polítiques. Però la moderació, la liberalitat fiscal, el conservadorisme, o la influència en la política de les sagrades escriptures són aspectes d’impossible abolició, i que caldria, no obstant, marinar de cultura, història i racionalitat.
Davant de cada cita electoral, des de fa massa temps que ens derroten les urgències: es fa ben visible, com sempre, la gran divisió, i s’il·lumina el gran clivatge entre esquerra i dreta. És una divisió tradicional de dos grans perspectives del món, tradicional en el fons per tot arreu, però que en el nostre cas acumula una perspectiva ben diferenciada i terrible. Esquerra i dreta, entre nosaltres, signifiquen una divisió fatal de perspectiva de la cultura, d’alternativa lingüística, d’avaluació del patrimoni, de sentiment sobre la identitat valenciana, d’afecte sincer per la llengua, de retrobament d’una mirada centrada en els interessos del territori. Votar l’esquerra és, evidentment, una opció legítima, però potser caldria imaginar la possibilitat que eixe cleavage no siga dramàtic o, en tot cas, que no contribuïsca interessadament a consolidar una caricatura que perjudica notablement l’estabilitat del país.
Lúcia, o les prioritats autòctones
Si des d’un imaginari i secular mirador, ens haguérem dedicat a anotar des de fa segles el comportament del carrer, comprovaríem l’aparició d’una nodrida nòmina del nostre veïnat que espera l’arribada del telegrama, del correu postal, de la confirmació telefònica, o de la conversa digital, per a la gestió perifèrica de la marca dissenyada a Madrid. La maniobra té una banda sonora inefable, la lletra de l’ofrenar i l’exaltada apel·lació al tots a una veu. Mentres sona la música, el veïnat unix la línia de punts, pinta i posa color local a un mateix dibuix: les línies en blanc i negre que s’envien a la perifèria amb retoladors que arriben igualment de Madrid. La nostra dreta creu que eixe comportament, eixa manera d’estar i de complir ordes, d’estricta i jeràrquica obediència sucursal, és fer política. I guanyar, per tant, es traduïx en l’espera d’una mediocre i patètica recompensa. Però no sempre ha estat així.
Durant massa anys la història del valencianisme polític, i el relat que se’n desprenia, consistí a revelar les incoherències de la burgesia i les classes dirigents per no haver construït projectes polítics autòctons i homologables als de Catalunya i Euskadi, els que influïen –i influïxen– en la política de Madrid. No teníem partits homologables a la Lliga o el PNB, tot i que potser ni tan sols es tractava de demanar tant, que ja ens podria anar bé amb una simple dreta rigorosa i arrelada, que sabera frenar els colps i demanar el que pertocava. L’exemple de Lluís Lúcia (Les Coves de Vinromà, 1888 - València, 1943) i la construcció del projecte polític de la Dreta Regional Valenciana permetia identificar una marca política pròpia, moderna, sense la necessitat imperiosa d’un model nacionalista.
Ja en plena Restauració borbònica publicà l’aplec d’articles Problemas regionales. Valencia ante la guerra. Unas lecciones de educación política y económica a propósito de la crisis frutera de Levante (Diario de Valencia, 1917). No era un volum valencianista, ni pretenia el llançament d’una marca nacionalista, sinó, ras i curt, la necessitat d’una cultura política autòctona per a la nostra dreta. El diagnòstic, d’acord amb l’à propos de la crisi, identificava en Madrid “el desconocimiento de nuestras cosas”; reprotxava entre nosaltres la “falta de acción colectiva de nuestros representantes”, sense la qual seria “imposible la lucha contra el centralismo”; i lamentava “la fatalidad geográfica del país” i la seua condició perifèrica, però no s’estava de subratllar els errors i les solucions: “Cataluña nos enseña”, en la manera de conformar l’acció col·lectiva, mentres que els valencians “nos limitamos a quejarnos”.
Aquelles reflexions primigènies convergiren en un llibre posterior a la dictadura de Primo de Rivera, de 1930, En estas horas de transición, que va donar lloc al naixement de la Dreta Regional Valenciana (DRV) i a la transformació de la cultura de la queixa en una dreta valenciana moderna, amb un primer requisit irrenunciable per als grans partits regionals, plataformes polítiques autòctones i arrelades al territori: “Nada, pues, de grandes partidos formados en Madrid con molde invariable para todos. Nada de traje de percha, ni de uniforme único para vestir a todas las regiones españolas. Nada, en fin, de standarización de la política”.
Tots perdérem en la guerra
Aquella possibilitat d’una dreta moderna se’n va anar en orris a partir de 1936, en el context de divisió extrema de la Segona República. No debades, els treballs de Rafael Valls sobre la DRV, d’Eladi Mainar sobre els preparatius de la sublevació político-militar, o els mateixos testimonis que se’n desprenen de la Causa General i dels informes de Luis Costa Serrano i Joaquim Maldonado, donen notícia certa de la participació del partit en els preparatius de l’alçament. La biografia de Lúcia feta per Vicent Comes també s’ha preocupat de rememorar l’autenticitat del seu famós telegrama, i de la possibilitat que hi haguera tot un sector de la Dreta Regional Valenciana lleial a les institucions de la República.
Fora com fora, la victòria del bàndol sublevat va esvair des de 1939 qualsevol classe de matís anterior. El franquisme triomfant ja no es corresponia amb l’antiga dreta valenciana capaç d’editar un programa propi, i els elements que provenien de la cultura de la dreta local profunda, la del catolicisme social, les cooperatives i les encícliques, ben prompte ho comprovarien. Primer havien sigut víctimes de la repressió republicana i després havien entrat a València amb els vencedors, donant una lleugera pàtina de perfum autòcton al règim, però en el fons tots ells eren sospitosos, una mica culpables –també– de la deriva anterior. La condemna al mateix Lúcia va ser un avís per a navegants.
La nostra dreta regional formà part del bàndol vencedor, fins i tot podien dir que havien vençut, però no havien guanyat cap batalla. Com a màxim, els millors posicionats, antics valencianistes com Ignasi Villalonga, podrien cobrar-se el favor d’haver contribuït a l’alçament, fent diners, rebent homenatges, auques i versets, reclamant la condició de víctimes de la persecució, com quan l’antic director de Lletres Valencianes, Jesús Morante Borràs, es negà a participar en les primeres iniciatives de represa del valencianisme argumentant que “a mi els rojos me furtaren les cadires”, referint-se al robatori de material de la seua acadèmia. Els inofensius usos del vernacle no patiren excessius problemes inicialment, mentres es limitaren a la banal recreació de la Pàtria, la Fe i l’Amor dels Jocs Florals. Què se n’havia fet, d’aquell projecte singular d’abans de la guerra?
La cultura de la dreta en la Transició
L’absència de la memòria, i l’oblit conscient, d’aquella antiga dreta impedí que la fi del franquisme i la Transició comptara amb la represa d’un projecte polític autòcton, arrelat al conservadorisme social. No hi va haver cap redactor d’un impossible llibre com En estas horas de transición. Potser aquell Per una política valenciana (1977), de Vicent Ruiz Monrabal, i poca cosa més. La pervivència dels franquistes, i l’eixida consensual del règim, es va saldar, una volta més, amb la busca de noms locals per a plataformes polítiques fetes a Madrid, sense cap necessitat de partits regionals com els que reclamava Lluís Lúcia en els anys 30. A quina tradició política podia apel·lar en els 70 una dreta liberal i moderna? Sense capacitat de reconèixer-se en la tradició autèntica –interrompuda– del catolicisme social o del republicanisme autòcton, el fracàs de la Unió Democràtica del País Valencia en les eleccions de juny de 1977 fou també l’acreditació de la impossibilitat de lideratge dels antics personatges: gent com Martí Domínguez o l’esmentat Maldonado, que havien format part dels vencedors, no podien protagonitzar una eixida nova i moderna al franquisme.
D’aquelles mancances en el bastiment d’una cultura política pròpia potser també beuria el blaverisme, en realitat un moviment de ràpida substitució d’una alternativa pròpia, amb la seua desaparició en una conversió final del centredreta valencià en una submisa sucursal, genuflexa, monàrquica, sense més influència ni paper en la conformació del projecte polític global que aportar combustible, vots i poder sucursalista, i l’exhibició reiterada de la lleialtat, com si fora un fi en si mateix. Que Lo Rat Penat acabe signant en el 2022 un manifest a favor de la unitat nacional espanyola és un gran símptoma de l’oblit. La qüestió és si ens convé que la dreta valenciana continue sent una caricatura, i que la seua anèmia reflexiva només es traduïsca en la còmplice versió local de l’espanyolisme trumpista.
Una conversa de Facultat
L’encontre es degué produir en 1989. L’altre protagonista no el desmentirà. Arran de la publicació del llibre col·lectiu Document 88 (Tres i Quatre), dos dels seus autors, Rafa Company i jo mateix, mantinguérem una conversa amb Joan Fuster al seu despatx del Departament de Filologia Catalana, coincidint amb un dels dies en què impartia classe. Crec recordar que era després de dinar, i qui propicià l’encontre eren el llavors rector Ramon Lapiedra i Antoni Ferrando. En la meua col·laboració d’aquell volum, naïf i una mica petulant, advertia de la urgència de determinats consensos bàsics, i que la història del valencianisme anterior a la guerra havia estat negligida de manera completament innecessària.
A través de l’encontre es tractava, potser era allò essencial, de reclamar una certa butla, la llicència o el perdó per la insolència, i en el fons desmentir que Document 88 fora De impura natione, que el llibre no estava escrit des de fora del fusterianisme, i que en el fons representàvem una certa dissidència, racional, correcta, allunyada del blaverisme. Tampoc contaré massa detalls de l’encontre que puguen importunar la memòria, i en el fons el fet d’estar davant de Fuster tampoc contribuí a la tranquil·litat o a l’enginy. Però en l’inici de la conversa em va amollar: “O siga, que tu eres el que vol ressuscitar la Dreta Regional Valenciana?”. La sentència m’estranyava. No hi havia res en el llibre sobre això, ni una sola menció, més enllà de la impugnació global d’una necessària construcció nacional unicolor.
Per tradició familiar tot em conduïa, per contra, a la vindicació del republicanisme, el de la dissidència blasquista, i a tractar de no escoltar a mon pare, que per molt contuberni de Munich, veia en el nou valencianisme estranyes concordances amb el carlisme. I seguí un segon carxot: “El valencianisme anterior a la guerra, dius? Jo et diré el que era. Les factures reclamades de la llum que vaig trobar en Lo Rat Penat, quan vaig entrar després de la guerra. No podien ni pagar la llum. Això era el valencianisme”. Trenta-cinc anys després, massa temps i molta hemeroteca posterior, continue pensant que la DRV i l’exemple de Lúcia haurien d’haver estat en la Transició la massa mare d’una tradició política autòctona, i que potser existia un valencianisme anterior a la guerra la desaparició del qual no calia celebrar, ni negligir, tan alegrement.
Els consensos bàsics
El drama de la dreta valenciana no és un simple drama de família. És un drama col·lectiu, i per tant un drama de tot el poble valencià. No es pot abolir el conservadorisme, ni la doctrina social de l’Església, ni la pulsió la retribució de l’esforç i el treball, ni la pulsió per pagar menys impostos i, per tant, hauríem d’assumir que mentres hi haja divisió ideològica, i dreta, hauríem tots de contribuir al seu aggiornamento, amb menys condemnes i més pedagogia. Potser la responsabilitat històrica del valencianisme existent respecte de la nostra dreta no és que esta compre directament el seu dibuix, sinó ensenyar-los que siguen capaços de fer la seua pròpia composició. Que abandonen l’addicció infantil, de minoria d’edat, a la línia de punts marcada des de fora. Que no tot és feixisme, i que el drama del darrer escó no ha de ser el drama de la majoria de la societat valenciana. El nostre drama és que eixe darrer escó, el que trenca en un sentit o altre el repartiment entre el 51 i el 49 per cent de la societat, no pot ser un complet trasbals identitari. La nostra responsabilitat històrica apunta no a transformar la dreta en esquerra, sinó a fer-la madura, útil i eficaç, si és que això ens és possible.
En la perspectiva futura, i més enllà que la Comunitat Autònoma siga un espai de poder amb unes competències a gestionar, i un pressupost cobejat amb obres adjudicables, es tracta de conduir eixa part del veïnat a uns consensos bàsics: o valencians o què? Demanar-los responsabilitat sobre quina idea de país tenim, què fer del territori, quins valors defendre: si un projecte propi o un projecte que ens marquen altres sense cap interés propi que valga la pena. No es tracta de ressuscitar res, que hi ha coses que són feliçment passat. El que pertoca ara és treballar per tal que el drama de la dreta no siga un drama col·lectiu, i tractar d’evitar que la nostra no vaja, obedient i en massa, a la Plaça de Colón de Madrid com qui no vol la cosa. Que a Mestalla, en el míting de la Dreta Regional Valenciana de 1935, estava ben present la nostra senyera.
Text publicat en la revista Lletraferit #32, de tardor de 2022
Miquel Nadal Tàrrega (València, 1962) és autor de diversos llibres de narrativa, assaig i història, com Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills (2014), Inventari mínim (2016) o Càndid (2021), Premi Lletraferit de Novel·la.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?