L’estigma reversible del barri alacantí de Colònia Requena - Manuel Lillo

ALACANT. La coneguda com a Zona Nord representa allò que Alacant va poder ser i no ha sigut. Si el litoral de la ciutat s’abocava, de manera irremeiable, cap a un turisme que no hauria d’haver adquirit el monopoli de l’economia local, l’extraradi oferia altres possibilitats que compensaven la supremacia del sector dominant. Però va ser un miratge. Colònia Requena, o senzillament Requena, tal com l’anomenen els seus veïns, va ser creada gràcies a la inversió d’una família amb eixe cognom, que hi va establir una fàbrica de gomes pròxima a la zona. 1.066 vivendes de protecció oficial van acollir 2.400 persones, la gran majoria procedents d’altres territoris peninsulars, sobretot de la província manxega de Ciudad Real.

Hui tot és distint. Si abans hi havia una indústria humil però resistent i capaç d’oferir una estabilitat subtil però allunyada de l’estacionalitat turística, d’allò ja no queda res. També ha canviat la procedència dels veïns, la gran majoria de l’Àfrica subsahariana, del Magreb o de l’Amèrica Llatina, que conviuen amb els primers colons de la zona i amb residents d’ètnia gitana. Tots junts formen una amalgama que no sobta internament. I en canvi, portes enfora, s’observa –i sobretot s’ignora– amb incredulitat.

Colònia Requena va transcendir per l’entusiasme amb què els veïns d’origen nord-africà van celebrar les inesperades –i per tant tan ben rebudes– victòries en l’últim mundial de futbol, en què el Marroc va arribar a les semifinals. Als bars on televisaven els partits el café substituïa les cerveses que acostumen a protagonitzar esta classe d’esdeveniments si els aficionats parlen castellà. Quan Espanya va quedar eliminada, el Marroc semblava l’equip local en segons quines zones del barri. Tot va acabar amb celebracions que incloïen bengales i que arribaven a la tradicional plaça d’Alger, la que dona nom al mític Sporting del futbol femení nostrat.

Però el que pot resultar matèria d’estudi sociològic i d’alegria per l’amor al proïsme va resultar motiu d’alarma per a algun càrrec públic que, amb un vídeo difós per xarxes, venia a suggerir que aquella festa era el símptoma d’una invasió tan gradual com premeditada. L’estigmatització no només té finalitat política. Així ho va demostrar un youtuber italià que es dedica a passejar-se amb la càmera per barris teòricament hostils i fer vore que s’hi juga la vida. Un dels nuclis urbans triats era Colònia Requena, on el reporter improvisat caminava envoltat de jóvens satisfets per ser protagonistes de la gravació i pel fet, també, de ser identificats com a perillosos a una edat en què esta etiqueta pot resultar atractiva.

La gent adulta del barri, preguntada per l'episodi amb finalitat viral, recorden "el italiano de los cojones", en referència al youtuber mencionat, que també s’ha passejat per Joan XXIII, pel barri del Cementeri o per la Tafalera d’Elda. Pel que fa a Colònia Requena, els qüestionats lamenten l'estigma constant que uns i altres, populistes i morbosos, fabriquen sobre el barri.

Colònia Requena mostra pisos en alarmant estat de decadència, cables amb pressa per curtcircuitar que decoren amb mal gust les façanes, carreronets des d’on dediquen mirades que reflectixen la desconfiança de qui se sent –i se sap– observat indiscretament, quadros elèctrics que algun dia provocaran una tragèdia, servicis públics que van ser interromputs –el poliesportiu no obri des de fa quinze anys i el local de l’associació de veïns, tancat, ha sigut substituït sine die pel bar El Loro– i algun treballador municipal que s’expressa en termes autòctons –esmorzaret, bon dia, xei– recordant allò que les institucions intenten dissimular: que este paisatge pertany al terme municipal d’Alacant. La postal orgànica fabricada per l’administració –la de l’Esplanada, la cara del Moro i el Postiguet– és tan irreconeixible en este barri que una productora el va triar per a gravar una escena ambientada en Afganistan.

L’arribada dels últims nouvinguts, ara fa vora vint-i-cinc anys, va coincidir amb la marxa de molts dels primers pobladors del barri, alguns dels quals anaren a parar a Sant Vicent, el Palamó i altres racons pròxims. L’exregidora del PP Mari Ángeles Goitia va ser de les que es va mudar, en este cas per raons familiars. Descendent de palamoners i natural de Colònia Requena, es va convertir en la política més volguda pels veïns de les pedanies alacantines, en tant que exercia amb orgull l’alacantinisme perifèric, desprenent en una sensibilitat inexistent en una classe política excessivament vinculada al centre urbà. Goitia encara manté la propietat del que fou la llar familiar a Colònia Requena, a tocar d’una mesquita que compta amb un bar adjacent en què conviuen multitud d’ètnies, alguns membres de les quals, fins i tot, han accedit a barrejar-se i formar famílies mestisses. Qui espere un ambient desafiador no el trobarà en este lloc. Mentres uns resen en l’humil raconet musulmà, que des de fora té l’aparença d’un xicotet taller, d’altres fan sonar amb estrèpit música agitanada al carrer Topazi, a molt pocs metres de distància.

Sí que és desafiant, en canvi, el dia a dia d’uns veïns que no tenen accés a un mercat laboral estable, que van haver de deixar de recollir cartó quan el reciclatge es va generalitzar als domicilis particulars, que resistixen més mal que bé amb la ferralla i que, en alguns casos, es veuen obligats a acudir al banc d’aliments, que compta amb diversos responsables, cadascun d’un origen distint, per a atendre els necessitats de manera efectiva en el seu propi idioma. Alguns encara tenen menys sort, com el matrimoni nonagenari que va morir i no va ser descobert fins que els cossos van començar a desprendre una pudor insuportable.

L’opulència brindada al turisme des de l’administració ha fet que els indigents hagen de fugir del centre per a evitar ser multats. Bé ho deien els promotors de l’ordenança municipal, que el que volien era oferir una bona estètica urbana als nouvinguts ocasionals, que recorren una part ben reduïda, i extremadament cuidada, del terme d’Alacant. L’altra cara de la moneda es troba al nord, on hi ha pocs ulls per a vore, pocs cors per a sentir i escasses veus per a denunciar que no solen ser escoltades. Sí que hi ha excepcions puntuals, com la de la neteja, agraïda pels veïns en tant que l’Ajuntament l’ha mantinguda amb la intensitat requerida i en tant, també, que el regidor responsable acostuma a cridar amb freqüència els representants veïnals per a confirmar que tot funciona dins d’un orde.

També hi ha la felicitat de qui se sap i es conforma amb ben poc. Les festes de Nadal, protagonitzades per agents de Policia –escassos en el barri, matisen els veïns, que assenyalen la contradicció entre la perillositat atorgada i la vigilància limitada, que tampoc no volen multiplicar–; o les Fogueres improvisades, amb la crema recent d’un monument fora de concurs en què van participar amb deliri els veïns més jóvens. Són exemples que demostren que no calen grans programes, grans promeses ni sobreactuacions prescindibles per a demostrar atenció en un barri abandonat a la mala sort. Un barri que tampoc no troba remei amb la dedicació constant d’un teixit associatiu cansat d’oferir projectes de millora que xoquen amb la inhibició institucional i que no superen, per tant, la seua condició inicial.

Hi ha, per tant, elements que demostren que l’estigma de Colònia Requena és reversible. Només cal visitar-la, passejar-la, escoltar-la i descobrir-la per a començar a fer passes en esta direcció. I cal, sobretot, la voluntat d’actuar a les ordes d’un veïnatge que crida des del silenci, però que persevera.