L’Espanya dels trens a Madrid

Els trens són un dels puntals més poderosos per a explicar un país; per com estructuren la disposició de la societat sobre un territori. Qui en tinga dubtes, ha de revisar l’assaig de Josep Vicent Boira La Via Augusta del segle XXI: el corredor mediterrani contra l’Espanya radial (Pòrtic, 2021). El seu autor explica que: “A Espanya les infraestructures sempre s’han vist com a creadores de dinamisme quan, en el cas del corredor mediterrani, ocorre just a l’inrevés: la infraestructura és la conseqüència d’un dinamisme econòmic preexistent. És una cosa que es dona des dels romans. La infraestructura ací és una conseqüència i no un instrument”. Per això no és casual que un dia que començà amb un fum de trens que no podien arribar a Madrid acabara amb la revelació que no tots els trens passen per Madrid.

Per orde. El diumenge de matinada un incendi socarrà el sistema de bombes que controlen l’aigua del túnel d’accés d’alta velocitat de València, a Sant Isidre. Com el nivell freàtic del túnel està per davall del nivell de la mar, prompte el carril va acumular fins a 80 centímetres d’aigua. Les reaccions davant del caos ferroviari mostraren una dissonància severa: l’altura de l’aigua bloquejava només als qui feien via cap a Madrid. Les autoritats exigien diligència per tal que les persones afectades pogueren arribar a la capital d’Espanya. En canvi, els passatgers inversos, els que de Madrid buscaven aplegar a València pareixien no importar, potser perquè tenien plaça en trens submarins.

Incidia sobre una preocupació generalitzada en els últims mesos: si els passatgers de l’AVE a Madrid ara havien d’arribar a Chamartín –una estació fora del nord, un contrasentit geogràfic–, poc pareixia importar que l’estació Joaquín Sorolla haja fet de la seua condició teòricament provisional un estat permanent a València. El dia, en definitiva, acabà amb el guanyador de les eleccions pegant bots protocol·laris en un balcó i repetint “Gracias España, gracias Madrid”, mentres tot un estat d’opinió es preguntava per què el comportament electoral d’Espanya no s’havia ajustat a la distribució radial de les seues vies, sinó a un sistema policèntric.

La raquítica connexió ferroviària entre la segona, tercera i quarta capitals espanyoles (el triangle poderós entre Barcelona, València i Saragossa) explica en part el sistema de caixes de ressonància pel qual semblà durant mesos que tot allò que succeïa entorn de Madrid explicava el funcionament de l’Estat sencer. Però el diumenge també hi havia trens que pretenien arribar a València.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins