Et veig ara, hui mateix, ací. Estàs assentada a taula, enfront de mi, i sostens un pot de llet condensada amb la mà dreta. L'esquerra, cullera en mà, es mou al compàs de les teues paraules. "Has de tastar-ho", em dius/ens dius, i continues gesticulant com si d'eixe moviment nasquera el teu discurs, com si de l'aleteig d'una extremitat pogueren aflorar les paraules. La passió que es desprén d'eixa mà en moviment és l'estructura, una espècie d'esquelet contingent, mentres que els fonemes que ragen de la teua boca es convertixen en l'adorn, un revestiment secundari de contingut.
Tres dècades llargues no han sigut suficients per a que simpatitze amb esta raresa teua de tirar-li llet condensada a l'arròs a la cubana. "Has de tastar-ho", repetixes, i jo et responc amb l'escepticisme propi de qui sent devoció per la salsa de tomaca així com aversió pels invents gastronòmics. "Algun dia", et dic. "Algun dia", et repetisc. Algun dia tastare eixe menjar del dimoni que em perseguix des de la primera vegada que et vaig vore ingerir-la, gustosa i satisfeta, les dos al costat d'un càmping gas en la rodalia d'un bed&breakfast holandés.
...
Un parell de llàgrimes et creuen les galtes. Han saltat al buit des dels teus ulls, plof: descompressió aquàtica, i en este moment tracen un camí costera avall, primer travessant el tacte tou de les teues galtes i després xocant bruscament contra l'os de la teua mandíbula. Plores de cabuderia perquè així és com imagine que has plorat sempre. El que et fa mal a tu no és el dolor en si, el que et fa mal a tu és la tenacitat. T'has proposat fer el que siga: un moviment, una carrera, un doctorat, i saps que ho aconseguiràs coste el que coste. I si pel camí et trenques la crisma doncs ja es tancarà la ferida i si pel camí caus esgotada doncs ja et tornaràs a alçar.
Les llàgrimes que veiem van de l'ull a la mandíbula i la seua lluentor de besllum s'assenta en el teu rostre com el símbol audiovisual de pausa. Dos línies paral·leles i en vertical que ens donen una treva. Elles seguixen el seu curs, una nova vida allotjada en les redoneses de la teua cara, fins que la vostra relació es capgira i decidixes que ja no seran més dos línies paral·leles i en vertical sinó que es convertiran en dos traços esfèrics, un parèntesi tancat entorn de la teua boca. Somrius. La cara de marededéu compungida de minuts arrere es transforma en expressió triomfal. A hòstia neta amb tu mateixa has aconseguit que la meta que t'havies marcat fa setmanes s'haja transformat per fi en un check de color verd lluent.
…
Una de les meues novel·les favorites es diu Fatamorgana de amor con banda de música, de l'escriptor de Talca Hernán Rivera Letelier. La història va arribar a les meues mans perquè fa anys que visc obsessionada amb el poble (expoble, de fet, perquè ja no existix) Pampa Unión. Fundat en 1911 per miners del salnitre, este assentament de població va ser alguna cosa així com un infern terrestre de moralitat diluïda: pobres, prostitutes i abandó institucional. Tal era el nivell de depravació que la República de Xile mai els va concedir la municipalitat i fins i tot l'Església catòlica es va negar a situar allí un temple per a implementar la litúrgia entre els obrers.
Però un dia de 1929 arriba a Pampa Unión la jove Golondrina del Rosario, filla d'un magnètic barber anarquista anomenat Sixto Pastor Alzamora. La sola presència d'ella, de Golondrina del Rosario, ja és motiu suficient per a endolcir l'agresta realitat de tots els residents. Com una alba que s'obri camí a través d'una cortina porosa, com el primer mos de meló d'Alger de l'estiu, l'halo bondadós de la jove Golondrina del Rosario recorre els carrers de Pampa Unión per a acompanyar ls malalts dels mals de l'època. Una abraçada de mare, un tacte balsàmic que espanta els monstres. Golondrina que resulta que eres tu. La llum de la planta d'Oncologia del Provincial de Castelló.