GRUPO PLAZA

cultura » papers de duanes

Anem més que Meló

Mai hem tingut a l’abast tantes drogues legals per a que no deixem de produir

| 01/02/2024 | 2 min, 33 seg

Vaig passar la meua infància, en els 80, buscant el misteriós home que donava caramels amb droga a la porta del col·legi. No alçava un pam de terra i ja era, sense saber-ho, com el personatge de la cançó de Lou Reed que esperava el seu camell en Lexintong u-dos-cinc amb 26 dòlars en la mà, malalt, brut, i més mort que viu.

El carrer era Càndida Carbonell, a Dénia, quan els germans Maristes ens llicenciaven de la grisor repetida del rosari, l’olor dolçassa de flors a la Verge Maria i la flauta estúpida; però per aquella estreta vorera mai es deixà caure el proveïdor de paradisos artificials. Només les nostres mares, que feien roda de cotxes, fumaven ros i ens preguntaven pels deures.

La droga vindria més tard, primer en forma d’incitadores transgressions i, després, institucionalitzada com a rutina adulta. Ço és, sense gens de gràcia. La primera vegada que en vaig ser conscient fou mirant un anunci de iogurt líquid en què una veu femenina preguntava si podíem amb la nostra ànima. Davant la previsible negativa (l’ànima pesa tant després de massa despertaments, que deia Pavese), la veu impel·lia a prendre el beuratge per a continuar. Parar no era una opció. Parar era morir-se.

Per a l’assagista Roland Jaccard la societat religiosa –que intervenia la llibertat de l’individu per a perseguir el pecat– deixà pas a la societat terapèutica, més adient al capitalisme, caçadora de la malaltia i la debilitat. I eixa fou la festa de la farmàcia legal a l’abast de papà i mamà i els xiquets i les xiquetes de la casa. Medicaments, psicoestimulants, relaxants, hipnòtics, placebos, res era suficientment citius, altius, fortius per a nosaltres ni per al sistema. Ens drogàvem per a eixir de festa i ens drogàvem per a treballar i ens drogàvem per a dormir i ens drogàvem per a amar i ens drogàvem per a captar simulacres de lucidesa i eternitat.

Travessàvem l’èter com a corfes buides enceses. Érem imatge i fulgor. Sobretot imatge sense importar que ens estiguérem matant per dins. L’única cosa prohibida era afluixar.

Per això, potser, no ens queda una altra acció contracultural que detindre’ns. Parar-ho tot. No lliurar a temps les nostres faenes. No aplegar. Conscientment, radicalment, no aplegar. Encara que la pausa ens puga fer pensar, per exemple, en la realitat profunda de la nostra vida. I llavors sí, llavors ens haurem de posar més que Meló per a suportar-ho.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles

next